Des de l’antiguitat l’home ha desenvolupat la seva part creativa i hem pogut anar sabent de la seva existència gràcies a les troballes artístiques: ceràmiques, pintures, escultures, pergamins... A través d’aquesta herència hem pogut saber com vivien, què fèien, què els preocupava...

L’art, en totes de les seves manifestacions, també ha evolucionat, igual com ho ha fet la humanitat. El que queda impassible és aquesta relació directa que hi ha entre la societat i l’art que crea. L’art segueix essent un reflexe de com vivim, què fem, què ens preocupa... Per aquest motiu hem de ser responsables de l’art que creem, per a què la petjada que deixarem als nostres successors sigui fidel a la nostra realitat.

L’art no ocupa gran volum del currículum que el nostre govern estableix com a eix de l’ensenyament obligatori. Això vol dir que a les escoles no se li dedica gaire temps.

Per una banda és tan extens el llistat de competències bàsiques amb les que l’alumnat ha de treure bona nota que pocs professors troben “el temps”, “el com”, o “l’on” per l’art, la creativitat, l’expressió... és a dir, costa trobar el temps, el com o l’on dedicar una oportunitat de creixement personal, per treballar la sensibilitat, per desenvolupar els sentits... ja que estan massa enfeinats fent el que toca fer. I és que no toca ser bones persones connectades amb nosaltres mateixos?

Per altra banda, com que el govern és el que determina què és important i què no, sovint es dóna per fet i ens oblidem dels nostres criteris propis, del que sentim interiorment… i això que sentim (i que no és socialment reconegut) resulta ser una de les eines que ens fan sentir millor, que ens ajuden a observar, a posar-nos en el lloc de l’altre, a desenvolupar les possibilitats del nostre cos i de la nostra ment. Això siginifica educar en els valor de la tolerància (eix transversal de l’educació).

Casualment o causalment l’art pot ser també una plataforma revolucionària, des d’on salten noves idees, crítiques, des d’on se senten la denúncia i les veus d’aquells a qui habitualment no se’ls hi ha atorgat.

Aquí entrem en el que ja s’anomena Art Social. Un art que va més enllà de l’entreteniment i la diversió tant d’aquells que el fan com d’aquells que l’observen representant la realitat quotidiana de diferents col·lectius. Fent aparèixer les emocions més populars tracta de problemes comuns on qualsevol persona se pot sentir identificada. L’espectador/a mira amb ulls de veure, reflexiona i opina fent d’aquesta oportunitat una experiència d’aprenentatge. Cal aclarir però, que el fet que la seva finalitat principal no sigui entretenir no significa que no sigui un mitjà, i que es pugui aprendre a través de la diversió.

Si bé Artixoc actúa dins i fora de l’educació reglada, també tracta amb infants i joves  als quals paralel·lament a la seva oferta cultural (en forma de cursos, tallers, intercanvis, etc.) els ensenya una manera determinada de fer.